Surts al carrer i camines amb calma cap al cor de la ciutat. Als carrers pels quals passes hi ha poca gent, com sempre, però ja es nota a l’ambient que avui no és un dia corrent. Veus les primeres roses, els primers quioscs amb llibres i flors al carrer.
En una cantonada, hi ha un noi sota una carpa que et pica l’ullet amb picardia mentre amb un gest suggerent t’ensenya les roses exuberants que l’envolten. Li somrius, però passes de llarg, encara queden moltes hores i moltes roses al davant. I per fi arribes a la Rambla, i et submergeixes en un mar de gent que passeja, Rambla amunt, Rambla avall, com cantava Quimi Portet, «Anem a voltar per la Rambla, et compraré un ram de flors…».
A les hores del migdia és quan més calmat és l’ambient. Els nens surten de l’escola i baden entre les parades de llibres i flors, rient i xerrant, intentant apoderar-se de qualsevol cosa que els donin de franc. «¡Yo también quiero un hierbajo de los del PSC!», escoltes com li comenta un dels nens als seus companys. Cert, en un dia com avui, on la cultura és el que més hauria de prevaler, no sols hi ha llibreters, editorials i floristes al carrer. El món de la política també vol fer-se el seu lloc, intentant convèncer-te també avui que ells són els qui faran del lloc on vius un lloc millor mentre t’obsequien amb un brot d’alfàbrega o amb una piruleta amb forma de cor. Acceptes el brot, quan passes per davant d’ells (prompte arribaran els mosquits, i si el pots fer viure, t’anirà bé), però rebutges els fullets.
I segueixes Rambla amunt, enmig de les parades de les associacions locals, els grups d’estudiants i les ONG, observant-ho tot, intentant no topar amb la gent i escoltant les converses que suren per l’aire i posen la banda sonora al carrer. «És una noia d’aquí, de la ciutat, i és el primer llibre que treu…», «¡Este año la voy a comprar de papel o de madera, porque no la voy a ver hasta dentro de unos días…», «¡Aquí son baratos porque son de segunda mano…», «I llavors va treure la rosa del cul del drac!». Rius per sota el nas, mirant de cua d’ull si descobreixes d’on ha sortit aquest comentari i no pots evitar pensar «Collons, com ha canviat la llegenda, no?»
I finalment t’apropes als llocs dels llibreters, observant amb delit les cobertes dels milers de llibres exposats a les mirades curioses de la gent. Ficció i no ficció, narrativa catalana i amb castellà, fantasia, poesia… i, sobretot, llibres amb dibuixos i colors ben cridaners per a fer les delícies dels més petits. Com t’agradaria prendre’ls tots cap a casa! Però encara t’agradaria més ser a l’altre costat del taulell, viure la fira des de dins, deixar-te dur per tot aquest brogit de bosses, recomanacions, cerques i firmes d’autors.
La tarda ha avançat i la Rambla és plena de gom a gom. Gairebé no es pot avançar entre les parades i tu t’ho mires tot des d’un costat, amb el teu llibre i la teva rosa (aquest any, una rosa solidària) a les mans. I reflexiones mirant l’alegria i l’emoció de la gent. Potser Sant Jordi no és més que una festa comercial més, no gaire diferent de Sant Valentí, el Black Fryday o el dia de reis. Potser la majoria d’aquesta gent no comprarà cap altre llibre fins a l’any vinent. Potser ni tan sols arribaran a llegir-se aquest. Però, tanmateix, Sant Jordi és un dia especial, i no t’importa caure en aquesta petita trampa comercial, perquè per sobre de l’inexorable impuls de comprar, hi ha l’ineludible desig de celebrar i estimar, de sortir al carrer i, ni que sigui per un únic dia, deixar que les lletres t’envoltin i envoltin als altres.